Una corrent Marítima massiva en l’Oceà Antàrtic

Una profunda corrent oceànica, amb un volum equivalent a 40 vegades el Riu Amazones, ha estat descoberta per científics japonesos i australians a prop de la Masseta de Kerguelen, en el sector del Oceà Antàrtic que dóna al Oceà Índic, a uns 4.200 quilòmetres al sud-oest de Perth, ciutat de la costa occidental d’Austràlia.

Els investigadors, entre qui figura Steve Rintoul de la CSIRO, han presentat els resultats d’una investigació en les quals descriuen la corrent, que circula a més de tres quilòmetres de profunditat per sota la superfície marítima, i mostra el seu important paper dins de la xarxa global de corrents oceàniques que influeixen en els patrons climàtics.

La corrent arrastra aigua densa i rica en oxigen que comença enfonsant-se a prop de la costa antàrtica i circula fins les profundes conques oceàniques situades més al nort.



Sense aquest subministra d’aigua de l’Antàrtida, les zones més profundes del oceà tindrien poc oxigen.

Mapejar les profundes corrents és un pas important per arribar a conèixer la xarxa global de corrents oceàniques que influeixen en el clima, ara i en el futur.

El mar influeix en el clima de diverses maneres, entre elles guardant i transportant calor i diòxid de carboni. Quanta més quantitat guardi el mar, més lent serà el canvi climàtic. La corrent profunda al llarg de la Meseta de Kerguelen és part del sistema global de corrents oceàniques que es coneixen com Circulació de Retorn i que determina quant calor i carboni pot absorbir l’oceà.

Encara que hi va haver expedicions anteriors que van trobar evidències de l’existència d’aquesta corrent, no van aconseguir determinar quanta aigua arrastrava.
En la nova investigació, s’ha aconseguit trobar que la corrent transporta més de 12 milions de metres cúbics per segon d’aigua antàrtica amb temperatures inferiors a zero graus centígrads (gràcies a que la sal dissolta en l’aigua del mar no li permet congelar-se fins que no arriba a prop de 2 graus per sota zero).

Aquests nous resultat mostren que les corrents profundes a prop de la Meseta de Kerguelen fan una gran aportació a la circulació oceànica global.
Les aigües antàrtiques arrastrades fins el nord per les corrents profundes van a parar a zones profundes dels Oceans Índic i Pacífic.

Revelen l’estructura d’una Proteïna que permetrà conèixer millor uns Enzims crucials per la vida

Per primera vegada, uns investigadors han caracteritzat l’estructura d’una proteïna que pertany a certs enzims que són essencials pel funcionament apropiat de totes les formes de vida.

Els enzims, que pertanyen a la família Sac, participen en la senyalització cel•lular i en el tràfic a través de membranes.

Els científics han descobert que quan no està present el gen que expressa els enzims Sac en els animals, aquests moren, i les mutacions de gens relacionats en els humans condueixen al càncer i a certes malalties neurodegeneratives hereditàries.

Els investigadors del Institut Weill de Biologia Cel•lular i Molecular de la Universitat Cornell, han caracteritzat per primera vegada l’estructura cristal•lina de la proteïna Sac1 en el llevat.



El llevat serveix com organisme model per totes les cèl•lules, la majoria dels 6.000 gens en el llevat es troben també en els humans. La proteïna Sac1 en el llevat és una progenitora d’altres proteïnes Sac relacionades, també existents en vegetals i animals.

Entendre l’estructura de la proteïna Sac1 obre el camí per realitzar experiments que puguin revelar com aquests enzims fonamentals interactuen amb les membranes cel•lulars per possibilitar processos cel•lulars essencials, el que podria conduir a fàrmacs que actuïn de manera específica sobre malalties relacionades.

L’enzim va ser descobert per primera vegada el 1989, però ningú havia vist l’estructura atòmica d’aquesta proteïna. Altres científics ho havien intentat, però aquesta és la primera vegada que aquesta estructura ha estat trobada.

Nova tècnica de disseny ràpid de fàrmacs

La majoria dels fàrmacs es dissenyen per actuar sobre proteïnes en què el seu mal funcionament condueix a algun mal o malaltia en el cos. El principi actiu en aquestes medicines és normalment una substància que la seva molècula pot interactuar amb una proteïna per parar el mal funcionament d’aquesta.

No obstant, trobar tal molècula no és fàcil. Ha de tenir una forma i configuració que li permeti unir-se a la proteïna per lo que es coneix com “centres actius”, sobre la superfície d’ ella. Quant major sigui el número de centres actius als que s’enllaci, major serà el seu potencial terapèutic.

Per aconseguir això, les molècules de molts fàrmacs estan formades per subunitats que es connecten a través d’enllaços químics. Una molècula de fàrmac ideal per la proteïna problemàtica sobre la que es pretén actuar hauria de ser una combinació de subunitats amb la capacitat d’adherir-se a cada centre actiu de la millor manera possible.

Els mètodes anteriors per identificar aquestes molècules s’enfoquen per realitzar la cerca de subunitats capaces d’adherir-se a una sola zona activa a la vegada. Trobar estructures que s’adhereixin a totes les zones actives volgues és lent i propens a errors.

No obstant, uns investigadors de la Universitat Estatal de Ohio han utilitzat simulacions per ordinador per identificar estructures que s’adhereixin simultàniament a múltiples centres actius en les proteïnes. La tècnica és una nova manera de realitzar l’estratègia del disseny de fàrmacs basat en subunitats.

“Utilitzem la potència de còmput massiu que tenim disponible per trobar només fragments bons i combinar-los”, resumeix Chenglong Li, professor de química medicinal i farmacognòsia de la Universitat Estatal de Ohio.

Quin és l’origen dels extranys embusos de tràfic?

A vegades, la gent que circula per una carretera es troba un embús de tràfic que no està motivat ni per obres en la via pública, ni per un accident, ni per una afluència de vehicles major del normal. El cap d’una estona, aquests embusos fantasme s’acaben tant misteriosament com van començar.

Una línia d’investigació, en la que l’Universitat de Bristol han iniciat un treball per un nou projecte, ha revelat que encara que la majoria dels canvis de velocitat d’un vehícle i en la seva posició en la carretera són absorbits pel flux del tràfic, a vegades es combinen en una “tempesta perfecte” per crear aquests embusos fantasme.
En condicions de tràfic dens, l’acció d’un únic conductor que creua d’un carril a un altre amb el seu vehícle, és suficient per causar una “petita bola de neu” que va creixent al propagar-se fins els vehícles que marxen darrere seu fins convertir-se en una “gran bola de neu” que es tradueix am un embotellament de tràfic.

Les causes d’aquest fenòmen estan siguent estudiades en un projecte dirigit per Eddie Wilson, quí desenvolupa models matemàtics per descriure aquests embusos fantasme en les autopistes.

Causes breus i inesperades com un camió que momentàniament surt del seu carril en una carretera amb dos carrils de sentit contraris, té un efecte molt major que la disminució brusca de velocitat del vehicle que va immediatament al darrere. Al reduir la velocitat per sota d’una velocitat crítica, un conductor forçaria el vehicle que va just per darrere a reaccionar reduint més la seva velocitat, i el vehicle posterior a aquest a disminuir encara més la seva velocitat. El resultat d’això és que varis quilòmetres per darrere, els vehicles finalment es veuen obligats a parar-se, sense que els conductors puguin imaginar la causa que provoca aquesta situació quan, després d’una molesta espera, aconsegueixen arribar a l’altre extrem de la cua, sense haver trobat cap causa visible per l’embús.

L’efecte és més fort en carreteres molt plenes.



Aquesta cadena de disminucions de velocitat es propaga fins a darrere a través del tràfic, com una espècie d’ona solitària, que els conductors poden trobar molts quilòmetres endarrere, varis minuts després de que fos activada.

Abans d’un estudi previ, dut a terme també per un equip de l’ Universitat de Bristol, en col•laboració amb les de Exeter i Budapest, els conductors, els policies de tràfic i els responsables dels diversos aspectes de l’ infraestructura de transport per carretera no sabien perquè es produïen embussos com aquests.
Un tràfic dens no porta de manera automàtica a la congestió. El marge de temps de que disposes els conductors per reaccionar és un factor clau. Un marge de temps curt, per haver tardat massa en detectar el problema, o per altres causes, el porta a frenar més bruscament del que hauria fet si el seu marge de temps hagués sigut major.

I aquí es posa en marxa el fenomen comparable a una bola de neu augmentant de volum segons va baixant. És determinant quant bruscament frena el conductor. Una frenada suau d’ algú que ha aconseguit identificar amb suficient antelació un problema momentani permetrà que el flux de tràfic es mantingui igual que abans. Una frenada brusca, normalment causat per un conductor que reacciona tard a un problema o que es troba amb què el problema es produeix a una distància petita d’ ell i de manera imprevisible, pot afectar al flux de tràfic durant molts quilòmetres darrera seu.

Wilson destaca al respecte que l’embotellament rècord entre els embussos fantasma ha arribat ni més ni menys que a uns 80 quilòmetres de llarg

Nova confirmació de que l’Expansió de l’Univers Està Accelerada per una Força Desconeguda

Un grup d’astrònoms, dirigit per Tim Scharabback del observatori de Leiden, en els Països Baixos, ha realitzat un estudi intensiu de més de 446.000 galàxies observades per el Telescopi Espacial Hubble. Els resultats confirmen l’acceleració en l’expansió de l'Univers, una acceleració atribuïda a la misteriosa Energia Fosca.

A més a més de les dades del Hubble, els investigadors, entre quí figura Patrick Simon de la Universitat d’Edimburgo, van utilitzar dades de telescopis terrestres per assignar distàncies a 194.000 de les galàxies observades.



El número de galàxies incloses en aquest tipus d’anàlisis no té precedents, però el més important és la quantitat enorme d’informació que els astrònoms han arribat a obtenir a través de les estructures invisibles en l’univers.

En particular, els astrònoms van aconseguir “pesar” la distribució a gran escala de la matèria en l’espai a grans distàncies. Per fer-ho, es basen en el fet que aquesta informació es pot obtenir a partir de com apareix distorsionada la forma de les galàxies llunyanes per l’efecte de lent gravitacional dèbil.

Utilitzant algoritmes complexes, l’equip dirigit per Schrabback ha millorat el mètode estàndard i ha obtingut les mesures de la forma de les galàxies amb una precisió sense precedents.

Aquest estudi ofereix una confirmació independent de que l’expansió de l'Univers s’accelera per un misteriós component addicional, l’Energia Fosca.

Els científics necessiten saber com ha evolucionat la formació de les aglomeracions de matèria en l’historia de l'Univers, per determinar com aquestes acumulacions van ser afectades per la força gravitacional, que mante la matèria unida, i per l’energia fosca, que tendeix a dispersar-la al accelerar l’expansió de l'Univers.

El científic Stephen Hawking alerta sobre els perills del contacte amb extraterrestres

-Per el professor és “racional” assumir que hi ha vida fora de la Terra
-Adverteix de que els “aliens” arribaran al nostre planeta en busca de recursos
-Compara la arribada d’extraterrestres amb el descobriment d’Amèrica




El científic britànic i astrofísic, Stephen Hawking, ha afirmat en una sèrie televisiva per el canal de televisió “Discovery Channel” que els extraterrestres “casi segurament existeixen” encara que aconsella que els humans evitin mantenir el contacte amb ells.

El professor ha assegurat que és “perfectament racional” assumir vida inteligent en altres llocs, encara que avisa de que els “aliens” possiblement vindran a la Terra per proveir-se de recursos i llavors marxaran.

“Alguns extraterrestres evolucionats podrien haver-se convertit en nòmades i tenir intenció de colonitzar els planetes als que arribaran”

Per ell, si els extraterrestres visitaran la Terra el resultat seria mot similar a quan Cristóbal Colón va arribar a Amèrica, una trobada en la qual els natius del continent americà no van ser els més beneficiats.

Així, el professor pensa que en el lloc de tractar de comunicar-se activament amb éssers alienígenes els humans haurien de fer tot el possible per evitar el contacte.
Segons explica la BBC,, en el passat s’han enviat sondes al espai amb informació sobre el planeta Terra i dels éssers humans. A més, s’han llançat a l’Univers transmissions radials, amb l’esperança de que siguin captades per alguna civilització alienígena.

Hawking acaba dient: “Per el meu cervell matemàtic només els números me fan creure que l’existència dels extraterrestres és perfectament possible. El gran repte és predir quina forma tindrien aquests extraterrestres”, assegura el científic britànic, encara que suposa que, probablement, la major part de la vida en altres racons de l’univers consistirà en simples microbis.

El superconductor més petit del món!

Un material superconductor és el que no experimenta resistència al pas del corrent elèctric i pot conduir grans corrents elèctriques sense dissipació de potència ni la generació de calor que si afecta als conductors convencionals.

Un equip de científics ha descobert el superconductor més petit del món, una làmina de quatre parells de molècules de menys d’un nanòmetre. L’estudi proporciona la primera evidència de que és possible fabricar cables superconductors moleculars a escala nanomètrica que podrien ser utilitzats per dispositius electrònics nanomètrics i en certs sistemes de transmissió d’energia.



S’ha determinat que és quasi impossible realitzar interconnexions a escala nanomètrica utilitzant conductors metàl•lics perquè la resistència augmenta conforme la mida del cable disminueix. Els nanocables s’escalfen fins el punt que es poden fondre. Aquest és el problema que ha impedit el desenvolupament de nanodispositius que resultin pràctics d’utilitzar.

Per observar la superconductivitat a aquesta escala, els científics van necessitar refredar les molècules fins a una temperatura del ordre de 260 ºC per sota zero, ja que, a temperatures més calentes redueixen l’activitat.
En estudis futurs, els científics podran posar a proba materials de diverses classes, amb la finalitat de trobar-ne algun amb el què fabricar cables nanomètrics que siguin superconductors a temperatures més altes.

La personalitat pot influir sobre l' envelliment del cervell

Un equip de psicòlegs de la Universitat de Washington en San Luis ha descobert que la personalitat i el envelliment cerebral podrien està relacionats.
Estudiant les escanejades mitjançant Ressonància Magnètica per imatges de 79 voluntaris amb edats entre 44 i 88 anys, dels que també havien proporcionat dades demogràfiques i sobre la seva personalitat, els investigadors constaten que les persones amb un nivell alt de trets de neuroticisme tenien en les regions cerebrals frontal i temporal medial volums de matèria gris menors que els de les persones sense aquest problema i a més, a diferència de les primeres, eren “concienzudas” en diverses facetes.
“Aquest és un primer pas fins a l’objectiu de determinar com la personalitat podria afectar al envelliment del cervell”, explica la psicòloga Denise Head. “ Les nostres dades mostren clarament una associació entre la personalitat i el volum cerebral, particularment en regions cerebrals associades amb el processament emocional i social. Això es podria interpretar com que la personalitat pot influir en la velocitat d’envelliment cerebral”.

També els resultats poden està subjectes a una interpretació inversa, és a dir, que potser són realment els canvis cerebrals durant l’envelliment els que influeixen sobre la personalitat.

Head va posar a proba l’ hipòtesis de que les persones amb un alt nivell de neuroticisme mostrarien al envellir un menor volum cerebral que les persones molt “concienzudas”, així com els molt extravertits, tindrien un major volum cerebral. Els resultats de l’extraversió no varen ser clars, però les dades si validen les altres dos prediccions.
Un dels primers canvis que pateix una persona afectada per Alzheimer podria estar en la personalitat. És conegut que existeixen processos degeneratius en marxa abans del diagnòstic de l’Alzheimer. Els autors del nou estudi volen saber si certs canvis subtils de personalitat podrien ser específics del sorgiment d’un quadre clínic, i seria possible predir qui patirà la malaltia basant-se en canvis de la seva personalitat.

El Bloop: un so misteriós de les profunditats de l'oceà

La imatge que publiquem és una representació visual d'un so greu i poc usual anomenat un Bloop, enregistrat l'any 1997 per micròfons de profunditat marina.

L'eix horitzontal d'aquest gràfic representa el temps de la gravació, el vertical mostra la seva freqüència tonal, i la lluminositat indica la seva intensitat.

Malgrat que els Bloops són uns dels sons més potents de qualsevol tipus gravats fins ara als oceans de la Terra, el seu origen encara és desconegut. Es va determinar que el so del Bloop es repetia vàries vegades, que s'originava al davant de la costa septentrional d'Amèrica del Sud i que era audible des de 5.000 quilòmetres de distància. Tot i que aquest so té similituds amb alguns altres vocalitzats per organismes vivents, ni tan sols una balena blava és prou gran per a cantussejar amb aquesta intensitat. Els sons apunten cap a la fascinant hipòtesi de que formes de vida encara més grans viuen amagades als foscos i inexplorats profunds oceans del nostre planeta. Però una possibilitat que excita menys la imaginació, és que aquests sons siguin el resultat d'alguna mena de creació d'icebergs. No s'han escoltat Bloops posteriors al del 1997, però s'han gravat altres sons intensos que encara no han estat identificats.

Vida més enllà...

Alejandro Jenkins, especialista en física teòrica per l’ Universitat Estatal de Florida, i Gilad Perez, teòric en l’ Institut Weizmann de Ciència a Israel, han arribat a una sorprenent conclusió sobre les lleis físiques que podrien existir en altres universos.


Les nostres vies aquí a la Terra, i tot el que veiem i coneixem del univers que ens rodeja, depenen d'un conjunt precís de condicions que fan possible que existim. Per exemple, si les forces fonamentals que donen forma a la matèria en el nostre univers estiguessin lleugerament alterades, o que el carboni, considerat un element fonamental per la vida que coneixem, no existís. Llavors, com és que existeix un equilibri tant perfecte?

La teoria de la "inflació còsmica", desenvolupada a la dècada dels 80 amb la finalitat de resoldre certs enigmes sobre l'estructura de l'univers, prediu que el nostre és només un entre els incomptables universos que sorgeixen del mateix buit primigeni. No tenim un mètode per veure aquests altres universos, encara que moltes altres prediccions de l’ inflació còsmica han sigut corroborades recentment per mesures astrofísiques.


Partint d’algunes de les idees actuals de la comunitat científica sobre la física d’altes energies, és plausible que aquests altres universos poguessin tenir cada un interaccions físiques diferents. Així que potser no hi ha cap misteri en que hàgim ocupat l’univers en el que les condicions son les adequades per fer possible la vida. Per pura estadística, entre moltíssims universos diferents, algun ha de ser apte per generar vida. Això és anàleg a com, de entre els molts planetes del nostre univers, ocupem el mon excepcional on les condicions són les adequades per l’evolució orgànica.


El objectiu dels dos teòrics, era adaptar els càlculs de les forces fonamentals amb l’objectiu de predir els efectes resultants en els possibles universos alternatius. Alguns d’aquests resultats són fàcils de predir. Per exemple, si no existís la força electromagnètica, no hi hauria àtoms ni enllaços químics. I sense gravetat, la matèria no s’hauria fusionat en planetes, estrelles i galàxies.


El més sorprenent dels resultats és que han descobert condicions que, encara que són molt diferents a les del nostre univers, si podrien permetre, al menys hipotèticament, l’existència de vida. L’aspecte que tindria aquesta vida ja és una altre història.

III Congrés de Docència de Química a Secundària

Sota el lema "Química entre nosaltres: descobrim la química a Girona", el projecte LaQuimica.Net vol promoure la divulgació de la química en l'entorn geogràfic de la UdG, estimular-ne el coneixement en tots els àmbits socials i promoure l’acostament d’aquesta ciència a tot el públic en general.



Aquesta activitat està adreçada principalment als professors de secundària que
imparteixen química i que volen compartir les seves experiències i conèixer de
primera mà l’opinió d’experts en didàctica de la ciència a secundària.
La jornada consta de tres parts. En un primer moment s’imparteixen tres conferències plenàries a càrrec de reconeguts especialistes en el camp. En una segona part, es fa una pausa-cafè i s’aprofita per comentar els treballs de recerca de Batxillerat que s’exposen a l’entrada de la Facultat en la jornada [Nano]Reacciona!.
En una tercera part, tots aquells professors de secundària que ho vulguin podran explicar les seves experiències mitjançant comunicacions curtes d’una durada de quinze minuts.

El Departament de Química de la UdG, segon en productivitat i citacions

Segons un estudi bibliomètric del Departament de Química de la Universitat de Girona, aquest departament se situa en segon lloc en la taxa de productivitat per doctor i en el de citacions per article, de les universitats catalanes, per darrere de la UB en el primer cas, i de la UAB en el segon. En el conjunt espanyol se situa en tercera posició en ambdós casos.



L’estudi, que abraça el període comprès entre els anys 2004 i 2009, ha valorat les dades disponibles dels departaments de química d’universitats d’arreu de l’Estat espanyol. Han estat comptabilitzats el nombre de doctors i el nombre de publicacions totals per departament, que han estat obtingudes a partir de l’ISI Web of knowledge.

L’estudi inclou una comparació per comunitats autònomes que demostra que Catalunya, amb un total de 3635 articles publicats en el període, és la comunitat amb un major nombre de publicacions en aquest àmbit.



Miquel Solà, director del departament de Química de la UdG, valora de manera molt positiva aquests resultats, tant per la notable productivitat dels investigadors com pel fet de l’elevat nombre de citacions, la qual cosa atorga a la recerca que es fa en aquest departament un segell de qualitat indiscutible.

Aerodinàmica i Fregament en la F1

Aerodinàmica:

Els alerons de la Formula 1 desvien una major quantitat d’aire per la part superior del vehicle que la que circula per la part inferior. (de forma inversa a les ales d’un avió)

D’aquesta manera es produeix una diferencia de pressió entre la part superior i inferior, siguen major en la superior. Lo que es tradueix en una força cap a l’asfalt. ("efecto suelo")



Fregament: Aquaplaning

Qui no ha sentit un conductor parlar d'aquaplaning quan plou?

Aquest fenomen no és res més que el que hi ha representat al dibuix d'abaix, en què quan hi ha aquaplaning es pot veure que la roda no toca al terra i per tant es produeix aquest fenomen de lliscament, per contra un pneumàtic molt gravat, permet que l’aigua si posi enmig d’aquestes ranures i per tant un tros de la superfície del pneumàtic pugui contactar amb l’asfalt i per tant evitar aquest fenomen. Per tan ja sabeu: pneumàtics nous i/o molt gravats

Última tecnologia en aparells electrònics

Microsoft ha desenvolupat una nova tecnologia que converteix la pell humana en una pantalla tàctil des de la que podrem manejar qualsevol tipus d'aparell electrònic.

El sistema, conegut amb el nom de "Skinput", utilitza sensors acústics capaços de detectar sons de baixa freqüència, mitjançant un braçalet amb un petit projector, que reflexa sobre la pell una espècie de teclat.

Aquestes han sigut les paraules del creador del sistema, Chris Harrison:

"La piel humana es el más novedoso dispositivo para ingresar datos, lo extraordinario del cuerpo humano es lo familiarizados que estamos con él. Esto nos da una posibilidad de tener una exactitud que nunca conseguiríamos utilizando un ratón"



Encara no hi ha data prevista pel seu llançament, encara que Harrison va dir que en el futur, la teva ma podrà ser el teu iPhone!!

Vine al Saló del ensenyament 2010

Del 17 al 21 de març al Recinte firal de Montjuïc (Fira de Barcelona) - Palau 2, nivell 0: es durà a terme el la 21ª edició del Saló del ensenyament

T’explicaran la ciència i la tecnologia d’una manera lúdica i entenedora i participaràs en demostracions, tallers, espectacles científics i altres activitats interactives.

Podràs experimentar i conèixer:

· l’energia de fusió
· el món de la genètica
· materials i micro/nanosistemes
· viure una aventura paleontològica
· programació de robots
· esferificació dels aliments
· fabricar implants a mida
· aplicacions innovadores de l’enginyeria

Una mostra de l'activitat científica i tecnològica de les nostres universitats amb l'objectiu de despertar la curiositat dels joves i fomentar aquest tipus d'estudis.

Hi participen universitats, centres de recerca, associacions científiques i altres institucions de l’àmbit científic.

Es poden veure i tocar els resultats de la innovació tecnològica.


Relació d'expositors:

ACADÈMIA DE CIÈNCIES MÈDIQUES I DE LA SALUT DE CATALUNYA I BALEARS
Montjuïc, Pavelló 2 Nivell 0 Stand EC21 – EC22

ARC DE RECERCA UDG
Montjuïc, Pavelló 2 Nivell 0 Stand EC15

ASCAMM CENTRE TECNOLÒGIC
Montjuïc, Pavelló 2 Nivell 0 Stand EC9

AUTOECOLOGIA HUMANA DEL QUATERNARI (URV)
Montjuïc, Pavelló 2 Nivell 0 Stand EC5

CAMPUS UNIVERSITARI LA SALLE – URL
Montjuïc, Pavelló 2 Nivell 0 Stand EC23 – EC24

CENTRE DE RECERCA EN ENGINYERIA DE MATERIALS I MICRO/NANOSISTEMES (EMaS – URV)
Montjuïc, Pavelló 2 Nivell 0 Stand EC4

CENTRE DE REGULACIÓ GENÒNICA (CRG)
Montjuïc, Pavelló 2 Nivell 0 Stand EC16

CIENCIA EN ACCIÓN
Montjuïc, Pavelló 2 Nivell 0 Stand EC14

ENGINYCAT, ESPAI DE L’ENGINYERIA
Montjuïc, Pavelló 2 Nivell 0 Stand EC1 – EC2 – EC3

ENGINYERIES TIC@ LA POMPEU
Montjuïc, Pavelló 2 Nivell 0 Stand EC19

ESPAI TERRA – TV3
Montjuïc, Pavelló 2 Nivell 0 Stand EC6

FUNDACIÓ CIM – XaRTAP
Montjuïc, Pavelló 2 Nivell 0 Stand EC10

FUSION FOR ENERGY –F4E
Montjuïc, Pavelló 2 Nivell 0 Stand EC25 – EC26 – EC27

INSTITUT CATALÀ DE PALEONTOLOGIA
Montjuïc, Pavelló 2 Nivell 0 Stand EC18

INSTITUT CATALÀ D’INVESTIGACIÓ QUÍMICA (ICIQ)
Montjuïc, Pavelló 2 Nivell 0 Stand EC17

INSTITUT DE BIOENGINYERIA DE CATALUNYA
Montjuïc, Pavelló 2 Nivell 0 Stand EC11

MUSEU DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA DE CATALUNYA (mNACTEC)
Montjuïc, Pavelló 2 Nivell 0 Stand EC13

QUÉQUICOM, EL PROGRAMA DE CIÈNCIA DE TELEVISIÓ DE CATALUNYA
Montjuïc, Pavelló 2 Nivell 0 Stand EC12

TALÈNCIA
Montjuïc, Pavelló 2 Nivell 0 Stand EC20

UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA (UAB)
Montjuïc, Pavelló 2 Nivell 0 Stand EC7

UNIVERSITAT DE VIC
Montjuïc, Pavelló 2 Nivell 0 Stand EC8

Vinticinquè aniversari del “.com”

Va ser un 15 de març de 1985, una companyia d’informàtica, Symbolics, en Massachusetts, va fer història al registrar la primera direcció d’internet amb la terminació “.com”. Aquest mateix any, només unes altres cinc empreses es van sumar al llavors, molt lent, tren d’internet.

No va ser fins el 1997, ja ben endinsats en el “boom” d’internet, quan els dominis “puntcom” van arribar al milió de registres. La dada és que 21 milions de “.com” registrats entre 1985 i 2000; 57 milions de registrats entre 2000 i 2010.



Una altre dada rellevant és que prop de 670.000 llocs “.com” es registren cada mes, el domini s’ha convertit en part de les nostres vides i el simple fet de pronunciar la paraula “.com” fa reconeixer a qualsevol persona que tracta d’internet.

S’estima que un quart de la població mundial utilitza internet a diari i el seu creixament continuarà en el primer quart de segle.

Energia, velocitat, fregament, aerodinàmica...

Avui us present-ho un petit experiment casolà.

El material que es necessita és:

-Dos recipients iguals
-2 objectes que càpiguen al recipient i que tinguin diferent massa

Vídeo de la preparació de l'experiment:



Que es vol demostrar?

Vull donar a conèixer que és l'acceleració de la gravetat i alhora, demostrar que dos objectes amb diferent massa arriben al mateix moment al terra (t=temps) i amb igual velocitat (v=velocitat) si els deixem anar des d'una mateixa altura(h=altura).

Molts de vosaltres pensareu que una pedra que pesa bastant més que una goma d'esborrar, arribarà abans al terra si ambdós objectes els deixem anar des de la mateixa altura, cert?

Perquè fiquem els dos objectes dins una ampolla d'aigua?

Per no haver de tenir en compte el fregament de l'aire en el càlcul, i així facilitar-ho. Perquè s'entengui: Un full de paper tardarà més a caure a terra que una goma d'esborrar si els deixem d'una mateixa altura, però això no és que falli la llei que vull demostrar, sinó que, el full, per tenir més superfície en contacte amb l'aire farà que es "balancegi" i per tant trigui més estona.

Esquema:



Per tant volem que els dos objectes tinguin igual aerodinàmica però diferent massa!! i si aconseguim que les dues ampolles baixin rectes cap al terra (baixin de cul) arribaran al mateix moment i amb la mateixa velocitat independentment de la massa que continguin.



Això és degut a la llei de la conservació de l'energia: "l'energia no es crea ni es destrueix, només es transforma". Així de senzill, al principi quan està quiet a dalt té només una energia potencial, i si fixem el 0 d'altura al terra de la carretera, quan està a punt a punt de tocar el terra, només tenim energia cinètica, per tant, si no s'ha destruït energia, s'han de poder igualar:



I el següent vídeo és un intent fallit de l'experiment. Perquè?
Haurien d'haver arribat igual al terra, però fixeu-vos-hi lo important que és el fregament, que al ser tant lleugera la que només conté una goma d'esborrar fa que no baixi recte "de cul" i es tombi una mica, que com he explicat abans amb el full, fa que hi hagi més energia que es perdi en forma de fregament i pertant assoleix menys velocitat.

Light Amplification by Stimulated Emission of Radiation

Un làser és un dispositiu que utilitza un efecte de la mecànica quàntica, la emissió induïda o estimulada, per tal de genera un feix de lluny coherent, amb mida, forma i puresa controlats.

Es poden trobar milers d’aplicacions molt variades en qualsevol sector de la societat actual. Aquestes inclouen camps tant dispersos com l’electrònica de consum, les tecnologies de la informació (informàtica), anàlisi en ciència, mètodes de diagnòstic en medicina, en soldadura o sistemes de tall en sectors industrials i militars.

Els beneficis dels làsers es deuen a les seves propietats físiques com la coherència, l’alta monocromaticitat i la capacitat d’arribar a potències extremadament altes. Un làser altament coherent pot ser enfocat per sota el seu límit de difracció que, a longituds d’ona visibles, corresponen a uns pocs nanòmetres. Quant s’enfoca un feix de làser potent sobre un punt, aquest rep una enorme densitat d’energia. Aquesta propietat permet al làser gravar gigabytes d’informació en les microscòpiques cavitats dels CD, DVD o Blu-Ray. També permet a un làser de mitra o baixa potència arribar a intensitats molt altes i utilitzar-lo per tallar, cremar o també sublimar materials.

El següent vídeo mostra un exemple de l’energia que poden arribar a tenir aquests làsers: Es pot veure com un globus és explotat fàcilment

Per anar amb cotxe, porta sempre la calculadora

A la present entrada del blog s'explicarà a un nivell bàsic de física "quina és la velocitat màxima per traçar un revolt amb qualsevol mitjà de transport de rodes" per tal de que qualsevol lector pugui entendre-ho.


Ho farem descrivint la situació des de un punt de vista inercial (les forces dibuixades són les que veuria un espectador des de fora del vehicle)

Hi ha diferents factors que ens influeixen alhora de traçar un revolt: Radi del Revolt, Coeficient de fregament roda-superfície, Estabilitat del vehicle (centre gravetat vehicle, rodes..), revolt peraltat o no peraltat.

Aquí farem l'exemple més senzill. No tindrem en compte l'estabilitat del vehicle, és a dir, el seu centre de gravetat i el seu fregament amb la superfície depenent de les seves rodes i la seva aerodinàmica. També suposarem que és un revolt pla (sense peralt). I per últim, suposarem que el coeficient de fregament estàtic i dinàmic del vehicle-superficie és el mateix.

Al dibuix següent es mostra l'esquema del problema, amb totes les forces dibuixades:



On:

R és el Radi del revolt
m x g és la massa del vehicle per la gravetat
N és la força Normal (la que la superfície fa en contra una massa que està en ella)
an és el vector de l'acceleració normal
Fr és el vector de la força de fregament
v és el vector velocitat del vehicle que és sempre perpendicular amb el vector an
y és el coeficient de fregament

En sentit vertical les forces són iguals ja que el cotxe no flota (vola) ni s'enfonsa en el terra, per tant:



La segona llei de Newton diu:
(Força és igual a la massa d'un cos per la seva acceleració)
Per tant, la força de fregament:



És fàcil entendre que la força de fregament entre vehicle i superfície no és constant, ja que no hi ha el mateix fregament traçant el revolt a 10 km/h que fer-ho a 80 km/h. Nosaltres volem treballar a l'extrem, és a dir, a la velocitat màxima per traçar aquell revolt, per tant la Fr serà màxima també. I aquesta vindrà donada per el seu coeficient de fregament vehicle-superfície per pes del vehicle:



Per tant igualant forces trobem:



Que si aïllem v (velocitat màxim que es pot traçar el revolt)



Per tant ja ho sabeu, abans de traçar un revolt, si sabeu el coeficient de fregament i el radi del revolt podeu saber quina és la velocitat màxima per traçar-lo.

Si el revolt està peraltat, és d'imaginar que ens afavoreix, i la velocitat passarà a tenir una altre fórmula que dependrà del angle de peralt del revolt.

JPO '10: Descobreix l'UdG!!!

Aquest divendres 19 de febrer l’UdG organitza la jornada anual de portes obertes, una ocasió única pels estudiants que vulguin conèixer els nostres centres. Per això, es realitzaran activitats, conferències, tallers… Així podràs viure de més a prop l’experiència que et significaria realitzar els teus estudis a la Universitat de Girona.

Aquestes activitats estaran repartides per els diferents Campus de la UdG: Campus Montilivi, Barri Vell i Campus Centre.


Aquestes jornades estan orientades per tal d’atreure nous estudiants i així poder fer créixer la Universitat de Girona: els campus, els centres, les instal•lacions esportives, a més de ficar-se a la pell d’un investigador durant un dia a través dels tallers i les activitats organitzades a fora la facultat de ciències que és on hi hauran aquests tallers.

Antigament també es feien aquestes JPO per les famílies, això no s’ha perdut, però es farà uns mesos més enllà (abril 2010) a diferència d’altres anys que es feia l’endemà.

Cuina Quotidiana: Millor tapar o no tapar l'olla per bullir l'aigua?

Veient l'esquema de dalt semblaria que s'hauria de fer bullir l'aigua amb l'olla destapada, ja que l'aigua bullirà a 100ºC, per contra, amb l'olla tapada aquesta temperatura és superior degut a l'augment de pressió dins l'olla.

En realitat el factor que guanya és el de mantenir el calor a dins l'olla, ja que, això fa que es perdi molt poc el calor per evaporació. Així evitem l'intercanvi de calor amb l'exterior com quan tenim l'olla sense tapar.

I l'altre factor important és la pressió dins l'olla: En realitat una tapa de una olla convencional no tapa lo suficienment bé com per fer augmentar gaire la pressió dins. Això es tradueix en que l'aigua no vull a gaire més temperatura que 100ºC(només pot augmentar dècimes o poques unitats de ºC).

Així sembla ser que deixant la tapa oberta tenim només un avantatge: el que eliminem possibles impureses que marxen amb el vapor d'aigua.


Ja ho sabeu, quan volgueu fer bullir aigua, a tapar l'olla. Estalviareu temps, energia i evitareu contaminació. I si la destapem una estona per fer marxar possibles impureses tindrem tots els avantatges.