Una corrent Marítima massiva en l’Oceà Antàrtic

Una profunda corrent oceànica, amb un volum equivalent a 40 vegades el Riu Amazones, ha estat descoberta per científics japonesos i australians a prop de la Masseta de Kerguelen, en el sector del Oceà Antàrtic que dóna al Oceà Índic, a uns 4.200 quilòmetres al sud-oest de Perth, ciutat de la costa occidental d’Austràlia.

Els investigadors, entre qui figura Steve Rintoul de la CSIRO, han presentat els resultats d’una investigació en les quals descriuen la corrent, que circula a més de tres quilòmetres de profunditat per sota la superfície marítima, i mostra el seu important paper dins de la xarxa global de corrents oceàniques que influeixen en els patrons climàtics.

La corrent arrastra aigua densa i rica en oxigen que comença enfonsant-se a prop de la costa antàrtica i circula fins les profundes conques oceàniques situades més al nort.



Sense aquest subministra d’aigua de l’Antàrtida, les zones més profundes del oceà tindrien poc oxigen.

Mapejar les profundes corrents és un pas important per arribar a conèixer la xarxa global de corrents oceàniques que influeixen en el clima, ara i en el futur.

El mar influeix en el clima de diverses maneres, entre elles guardant i transportant calor i diòxid de carboni. Quanta més quantitat guardi el mar, més lent serà el canvi climàtic. La corrent profunda al llarg de la Meseta de Kerguelen és part del sistema global de corrents oceàniques que es coneixen com Circulació de Retorn i que determina quant calor i carboni pot absorbir l’oceà.

Encara que hi va haver expedicions anteriors que van trobar evidències de l’existència d’aquesta corrent, no van aconseguir determinar quanta aigua arrastrava.
En la nova investigació, s’ha aconseguit trobar que la corrent transporta més de 12 milions de metres cúbics per segon d’aigua antàrtica amb temperatures inferiors a zero graus centígrads (gràcies a que la sal dissolta en l’aigua del mar no li permet congelar-se fins que no arriba a prop de 2 graus per sota zero).

Aquests nous resultat mostren que les corrents profundes a prop de la Meseta de Kerguelen fan una gran aportació a la circulació oceànica global.
Les aigües antàrtiques arrastrades fins el nord per les corrents profundes van a parar a zones profundes dels Oceans Índic i Pacífic.

Revelen l’estructura d’una Proteïna que permetrà conèixer millor uns Enzims crucials per la vida

Per primera vegada, uns investigadors han caracteritzat l’estructura d’una proteïna que pertany a certs enzims que són essencials pel funcionament apropiat de totes les formes de vida.

Els enzims, que pertanyen a la família Sac, participen en la senyalització cel•lular i en el tràfic a través de membranes.

Els científics han descobert que quan no està present el gen que expressa els enzims Sac en els animals, aquests moren, i les mutacions de gens relacionats en els humans condueixen al càncer i a certes malalties neurodegeneratives hereditàries.

Els investigadors del Institut Weill de Biologia Cel•lular i Molecular de la Universitat Cornell, han caracteritzat per primera vegada l’estructura cristal•lina de la proteïna Sac1 en el llevat.



El llevat serveix com organisme model per totes les cèl•lules, la majoria dels 6.000 gens en el llevat es troben també en els humans. La proteïna Sac1 en el llevat és una progenitora d’altres proteïnes Sac relacionades, també existents en vegetals i animals.

Entendre l’estructura de la proteïna Sac1 obre el camí per realitzar experiments que puguin revelar com aquests enzims fonamentals interactuen amb les membranes cel•lulars per possibilitar processos cel•lulars essencials, el que podria conduir a fàrmacs que actuïn de manera específica sobre malalties relacionades.

L’enzim va ser descobert per primera vegada el 1989, però ningú havia vist l’estructura atòmica d’aquesta proteïna. Altres científics ho havien intentat, però aquesta és la primera vegada que aquesta estructura ha estat trobada.

Nova tècnica de disseny ràpid de fàrmacs

La majoria dels fàrmacs es dissenyen per actuar sobre proteïnes en què el seu mal funcionament condueix a algun mal o malaltia en el cos. El principi actiu en aquestes medicines és normalment una substància que la seva molècula pot interactuar amb una proteïna per parar el mal funcionament d’aquesta.

No obstant, trobar tal molècula no és fàcil. Ha de tenir una forma i configuració que li permeti unir-se a la proteïna per lo que es coneix com “centres actius”, sobre la superfície d’ ella. Quant major sigui el número de centres actius als que s’enllaci, major serà el seu potencial terapèutic.

Per aconseguir això, les molècules de molts fàrmacs estan formades per subunitats que es connecten a través d’enllaços químics. Una molècula de fàrmac ideal per la proteïna problemàtica sobre la que es pretén actuar hauria de ser una combinació de subunitats amb la capacitat d’adherir-se a cada centre actiu de la millor manera possible.

Els mètodes anteriors per identificar aquestes molècules s’enfoquen per realitzar la cerca de subunitats capaces d’adherir-se a una sola zona activa a la vegada. Trobar estructures que s’adhereixin a totes les zones actives volgues és lent i propens a errors.

No obstant, uns investigadors de la Universitat Estatal de Ohio han utilitzat simulacions per ordinador per identificar estructures que s’adhereixin simultàniament a múltiples centres actius en les proteïnes. La tècnica és una nova manera de realitzar l’estratègia del disseny de fàrmacs basat en subunitats.

“Utilitzem la potència de còmput massiu que tenim disponible per trobar només fragments bons i combinar-los”, resumeix Chenglong Li, professor de química medicinal i farmacognòsia de la Universitat Estatal de Ohio.

Quin és l’origen dels extranys embusos de tràfic?

A vegades, la gent que circula per una carretera es troba un embús de tràfic que no està motivat ni per obres en la via pública, ni per un accident, ni per una afluència de vehicles major del normal. El cap d’una estona, aquests embusos fantasme s’acaben tant misteriosament com van començar.

Una línia d’investigació, en la que l’Universitat de Bristol han iniciat un treball per un nou projecte, ha revelat que encara que la majoria dels canvis de velocitat d’un vehícle i en la seva posició en la carretera són absorbits pel flux del tràfic, a vegades es combinen en una “tempesta perfecte” per crear aquests embusos fantasme.
En condicions de tràfic dens, l’acció d’un únic conductor que creua d’un carril a un altre amb el seu vehícle, és suficient per causar una “petita bola de neu” que va creixent al propagar-se fins els vehícles que marxen darrere seu fins convertir-se en una “gran bola de neu” que es tradueix am un embotellament de tràfic.

Les causes d’aquest fenòmen estan siguent estudiades en un projecte dirigit per Eddie Wilson, quí desenvolupa models matemàtics per descriure aquests embusos fantasme en les autopistes.

Causes breus i inesperades com un camió que momentàniament surt del seu carril en una carretera amb dos carrils de sentit contraris, té un efecte molt major que la disminució brusca de velocitat del vehicle que va immediatament al darrere. Al reduir la velocitat per sota d’una velocitat crítica, un conductor forçaria el vehicle que va just per darrere a reaccionar reduint més la seva velocitat, i el vehicle posterior a aquest a disminuir encara més la seva velocitat. El resultat d’això és que varis quilòmetres per darrere, els vehicles finalment es veuen obligats a parar-se, sense que els conductors puguin imaginar la causa que provoca aquesta situació quan, després d’una molesta espera, aconsegueixen arribar a l’altre extrem de la cua, sense haver trobat cap causa visible per l’embús.

L’efecte és més fort en carreteres molt plenes.



Aquesta cadena de disminucions de velocitat es propaga fins a darrere a través del tràfic, com una espècie d’ona solitària, que els conductors poden trobar molts quilòmetres endarrere, varis minuts després de que fos activada.

Abans d’un estudi previ, dut a terme també per un equip de l’ Universitat de Bristol, en col•laboració amb les de Exeter i Budapest, els conductors, els policies de tràfic i els responsables dels diversos aspectes de l’ infraestructura de transport per carretera no sabien perquè es produïen embussos com aquests.
Un tràfic dens no porta de manera automàtica a la congestió. El marge de temps de que disposes els conductors per reaccionar és un factor clau. Un marge de temps curt, per haver tardat massa en detectar el problema, o per altres causes, el porta a frenar més bruscament del que hauria fet si el seu marge de temps hagués sigut major.

I aquí es posa en marxa el fenomen comparable a una bola de neu augmentant de volum segons va baixant. És determinant quant bruscament frena el conductor. Una frenada suau d’ algú que ha aconseguit identificar amb suficient antelació un problema momentani permetrà que el flux de tràfic es mantingui igual que abans. Una frenada brusca, normalment causat per un conductor que reacciona tard a un problema o que es troba amb què el problema es produeix a una distància petita d’ ell i de manera imprevisible, pot afectar al flux de tràfic durant molts quilòmetres darrera seu.

Wilson destaca al respecte que l’embotellament rècord entre els embussos fantasma ha arribat ni més ni menys que a uns 80 quilòmetres de llarg

Nova confirmació de que l’Expansió de l’Univers Està Accelerada per una Força Desconeguda

Un grup d’astrònoms, dirigit per Tim Scharabback del observatori de Leiden, en els Països Baixos, ha realitzat un estudi intensiu de més de 446.000 galàxies observades per el Telescopi Espacial Hubble. Els resultats confirmen l’acceleració en l’expansió de l'Univers, una acceleració atribuïda a la misteriosa Energia Fosca.

A més a més de les dades del Hubble, els investigadors, entre quí figura Patrick Simon de la Universitat d’Edimburgo, van utilitzar dades de telescopis terrestres per assignar distàncies a 194.000 de les galàxies observades.



El número de galàxies incloses en aquest tipus d’anàlisis no té precedents, però el més important és la quantitat enorme d’informació que els astrònoms han arribat a obtenir a través de les estructures invisibles en l’univers.

En particular, els astrònoms van aconseguir “pesar” la distribució a gran escala de la matèria en l’espai a grans distàncies. Per fer-ho, es basen en el fet que aquesta informació es pot obtenir a partir de com apareix distorsionada la forma de les galàxies llunyanes per l’efecte de lent gravitacional dèbil.

Utilitzant algoritmes complexes, l’equip dirigit per Schrabback ha millorat el mètode estàndard i ha obtingut les mesures de la forma de les galàxies amb una precisió sense precedents.

Aquest estudi ofereix una confirmació independent de que l’expansió de l'Univers s’accelera per un misteriós component addicional, l’Energia Fosca.

Els científics necessiten saber com ha evolucionat la formació de les aglomeracions de matèria en l’historia de l'Univers, per determinar com aquestes acumulacions van ser afectades per la força gravitacional, que mante la matèria unida, i per l’energia fosca, que tendeix a dispersar-la al accelerar l’expansió de l'Univers.

El científic Stephen Hawking alerta sobre els perills del contacte amb extraterrestres

-Per el professor és “racional” assumir que hi ha vida fora de la Terra
-Adverteix de que els “aliens” arribaran al nostre planeta en busca de recursos
-Compara la arribada d’extraterrestres amb el descobriment d’Amèrica




El científic britànic i astrofísic, Stephen Hawking, ha afirmat en una sèrie televisiva per el canal de televisió “Discovery Channel” que els extraterrestres “casi segurament existeixen” encara que aconsella que els humans evitin mantenir el contacte amb ells.

El professor ha assegurat que és “perfectament racional” assumir vida inteligent en altres llocs, encara que avisa de que els “aliens” possiblement vindran a la Terra per proveir-se de recursos i llavors marxaran.

“Alguns extraterrestres evolucionats podrien haver-se convertit en nòmades i tenir intenció de colonitzar els planetes als que arribaran”

Per ell, si els extraterrestres visitaran la Terra el resultat seria mot similar a quan Cristóbal Colón va arribar a Amèrica, una trobada en la qual els natius del continent americà no van ser els més beneficiats.

Així, el professor pensa que en el lloc de tractar de comunicar-se activament amb éssers alienígenes els humans haurien de fer tot el possible per evitar el contacte.
Segons explica la BBC,, en el passat s’han enviat sondes al espai amb informació sobre el planeta Terra i dels éssers humans. A més, s’han llançat a l’Univers transmissions radials, amb l’esperança de que siguin captades per alguna civilització alienígena.

Hawking acaba dient: “Per el meu cervell matemàtic només els números me fan creure que l’existència dels extraterrestres és perfectament possible. El gran repte és predir quina forma tindrien aquests extraterrestres”, assegura el científic britànic, encara que suposa que, probablement, la major part de la vida en altres racons de l’univers consistirà en simples microbis.

El superconductor més petit del món!

Un material superconductor és el que no experimenta resistència al pas del corrent elèctric i pot conduir grans corrents elèctriques sense dissipació de potència ni la generació de calor que si afecta als conductors convencionals.

Un equip de científics ha descobert el superconductor més petit del món, una làmina de quatre parells de molècules de menys d’un nanòmetre. L’estudi proporciona la primera evidència de que és possible fabricar cables superconductors moleculars a escala nanomètrica que podrien ser utilitzats per dispositius electrònics nanomètrics i en certs sistemes de transmissió d’energia.



S’ha determinat que és quasi impossible realitzar interconnexions a escala nanomètrica utilitzant conductors metàl•lics perquè la resistència augmenta conforme la mida del cable disminueix. Els nanocables s’escalfen fins el punt que es poden fondre. Aquest és el problema que ha impedit el desenvolupament de nanodispositius que resultin pràctics d’utilitzar.

Per observar la superconductivitat a aquesta escala, els científics van necessitar refredar les molècules fins a una temperatura del ordre de 260 ºC per sota zero, ja que, a temperatures més calentes redueixen l’activitat.
En estudis futurs, els científics podran posar a proba materials de diverses classes, amb la finalitat de trobar-ne algun amb el què fabricar cables nanomètrics que siguin superconductors a temperatures més altes.