La majoria dels fàrmacs es dissenyen per actuar sobre proteïnes en què el seu mal funcionament condueix a algun mal o malaltia en el cos. El principi actiu en aquestes medicines és normalment una substància que la seva molècula pot interactuar amb una proteïna per parar el mal funcionament d’aquesta.
No obstant, trobar tal molècula no és fàcil. Ha de tenir una forma i configuració que li permeti unir-se a la proteïna per lo que es coneix com “centres actius”, sobre la superfície d’ ella. Quant major sigui el número de centres actius als que s’enllaci, major serà el seu potencial terapèutic.
Per aconseguir això, les molècules de molts fàrmacs estan formades per subunitats que es connecten a través d’enllaços químics. Una molècula de fàrmac ideal per la proteïna problemàtica sobre la que es pretén actuar hauria de ser una combinació de subunitats amb la capacitat d’adherir-se a cada centre actiu de la millor manera possible.
Els mètodes anteriors per identificar aquestes molècules s’enfoquen per realitzar la cerca de subunitats capaces d’adherir-se a una sola zona activa a la vegada. Trobar estructures que s’adhereixin a totes les zones actives volgues és lent i propens a errors.
No obstant, uns investigadors de la Universitat Estatal de Ohio han utilitzat simulacions per ordinador per identificar estructures que s’adhereixin simultàniament a múltiples centres actius en les proteïnes. La tècnica és una nova manera de realitzar l’estratègia del disseny de fàrmacs basat en subunitats.
“Utilitzem la potència de còmput massiu que tenim disponible per trobar només fragments bons i combinar-los”, resumeix Chenglong Li, professor de química medicinal i farmacognòsia de la Universitat Estatal de Ohio.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada