Quin és l’origen dels extranys embusos de tràfic?

A vegades, la gent que circula per una carretera es troba un embús de tràfic que no està motivat ni per obres en la via pública, ni per un accident, ni per una afluència de vehicles major del normal. El cap d’una estona, aquests embusos fantasme s’acaben tant misteriosament com van començar.

Una línia d’investigació, en la que l’Universitat de Bristol han iniciat un treball per un nou projecte, ha revelat que encara que la majoria dels canvis de velocitat d’un vehícle i en la seva posició en la carretera són absorbits pel flux del tràfic, a vegades es combinen en una “tempesta perfecte” per crear aquests embusos fantasme.
En condicions de tràfic dens, l’acció d’un únic conductor que creua d’un carril a un altre amb el seu vehícle, és suficient per causar una “petita bola de neu” que va creixent al propagar-se fins els vehícles que marxen darrere seu fins convertir-se en una “gran bola de neu” que es tradueix am un embotellament de tràfic.

Les causes d’aquest fenòmen estan siguent estudiades en un projecte dirigit per Eddie Wilson, quí desenvolupa models matemàtics per descriure aquests embusos fantasme en les autopistes.

Causes breus i inesperades com un camió que momentàniament surt del seu carril en una carretera amb dos carrils de sentit contraris, té un efecte molt major que la disminució brusca de velocitat del vehicle que va immediatament al darrere. Al reduir la velocitat per sota d’una velocitat crítica, un conductor forçaria el vehicle que va just per darrere a reaccionar reduint més la seva velocitat, i el vehicle posterior a aquest a disminuir encara més la seva velocitat. El resultat d’això és que varis quilòmetres per darrere, els vehicles finalment es veuen obligats a parar-se, sense que els conductors puguin imaginar la causa que provoca aquesta situació quan, després d’una molesta espera, aconsegueixen arribar a l’altre extrem de la cua, sense haver trobat cap causa visible per l’embús.

L’efecte és més fort en carreteres molt plenes.



Aquesta cadena de disminucions de velocitat es propaga fins a darrere a través del tràfic, com una espècie d’ona solitària, que els conductors poden trobar molts quilòmetres endarrere, varis minuts després de que fos activada.

Abans d’un estudi previ, dut a terme també per un equip de l’ Universitat de Bristol, en col•laboració amb les de Exeter i Budapest, els conductors, els policies de tràfic i els responsables dels diversos aspectes de l’ infraestructura de transport per carretera no sabien perquè es produïen embussos com aquests.
Un tràfic dens no porta de manera automàtica a la congestió. El marge de temps de que disposes els conductors per reaccionar és un factor clau. Un marge de temps curt, per haver tardat massa en detectar el problema, o per altres causes, el porta a frenar més bruscament del que hauria fet si el seu marge de temps hagués sigut major.

I aquí es posa en marxa el fenomen comparable a una bola de neu augmentant de volum segons va baixant. És determinant quant bruscament frena el conductor. Una frenada suau d’ algú que ha aconseguit identificar amb suficient antelació un problema momentani permetrà que el flux de tràfic es mantingui igual que abans. Una frenada brusca, normalment causat per un conductor que reacciona tard a un problema o que es troba amb què el problema es produeix a una distància petita d’ ell i de manera imprevisible, pot afectar al flux de tràfic durant molts quilòmetres darrera seu.

Wilson destaca al respecte que l’embotellament rècord entre els embussos fantasma ha arribat ni més ni menys que a uns 80 quilòmetres de llarg

Nova confirmació de que l’Expansió de l’Univers Està Accelerada per una Força Desconeguda

Un grup d’astrònoms, dirigit per Tim Scharabback del observatori de Leiden, en els Països Baixos, ha realitzat un estudi intensiu de més de 446.000 galàxies observades per el Telescopi Espacial Hubble. Els resultats confirmen l’acceleració en l’expansió de l'Univers, una acceleració atribuïda a la misteriosa Energia Fosca.

A més a més de les dades del Hubble, els investigadors, entre quí figura Patrick Simon de la Universitat d’Edimburgo, van utilitzar dades de telescopis terrestres per assignar distàncies a 194.000 de les galàxies observades.



El número de galàxies incloses en aquest tipus d’anàlisis no té precedents, però el més important és la quantitat enorme d’informació que els astrònoms han arribat a obtenir a través de les estructures invisibles en l’univers.

En particular, els astrònoms van aconseguir “pesar” la distribució a gran escala de la matèria en l’espai a grans distàncies. Per fer-ho, es basen en el fet que aquesta informació es pot obtenir a partir de com apareix distorsionada la forma de les galàxies llunyanes per l’efecte de lent gravitacional dèbil.

Utilitzant algoritmes complexes, l’equip dirigit per Schrabback ha millorat el mètode estàndard i ha obtingut les mesures de la forma de les galàxies amb una precisió sense precedents.

Aquest estudi ofereix una confirmació independent de que l’expansió de l'Univers s’accelera per un misteriós component addicional, l’Energia Fosca.

Els científics necessiten saber com ha evolucionat la formació de les aglomeracions de matèria en l’historia de l'Univers, per determinar com aquestes acumulacions van ser afectades per la força gravitacional, que mante la matèria unida, i per l’energia fosca, que tendeix a dispersar-la al accelerar l’expansió de l'Univers.

El científic Stephen Hawking alerta sobre els perills del contacte amb extraterrestres

-Per el professor és “racional” assumir que hi ha vida fora de la Terra
-Adverteix de que els “aliens” arribaran al nostre planeta en busca de recursos
-Compara la arribada d’extraterrestres amb el descobriment d’Amèrica




El científic britànic i astrofísic, Stephen Hawking, ha afirmat en una sèrie televisiva per el canal de televisió “Discovery Channel” que els extraterrestres “casi segurament existeixen” encara que aconsella que els humans evitin mantenir el contacte amb ells.

El professor ha assegurat que és “perfectament racional” assumir vida inteligent en altres llocs, encara que avisa de que els “aliens” possiblement vindran a la Terra per proveir-se de recursos i llavors marxaran.

“Alguns extraterrestres evolucionats podrien haver-se convertit en nòmades i tenir intenció de colonitzar els planetes als que arribaran”

Per ell, si els extraterrestres visitaran la Terra el resultat seria mot similar a quan Cristóbal Colón va arribar a Amèrica, una trobada en la qual els natius del continent americà no van ser els més beneficiats.

Així, el professor pensa que en el lloc de tractar de comunicar-se activament amb éssers alienígenes els humans haurien de fer tot el possible per evitar el contacte.
Segons explica la BBC,, en el passat s’han enviat sondes al espai amb informació sobre el planeta Terra i dels éssers humans. A més, s’han llançat a l’Univers transmissions radials, amb l’esperança de que siguin captades per alguna civilització alienígena.

Hawking acaba dient: “Per el meu cervell matemàtic només els números me fan creure que l’existència dels extraterrestres és perfectament possible. El gran repte és predir quina forma tindrien aquests extraterrestres”, assegura el científic britànic, encara que suposa que, probablement, la major part de la vida en altres racons de l’univers consistirà en simples microbis.

El superconductor més petit del món!

Un material superconductor és el que no experimenta resistència al pas del corrent elèctric i pot conduir grans corrents elèctriques sense dissipació de potència ni la generació de calor que si afecta als conductors convencionals.

Un equip de científics ha descobert el superconductor més petit del món, una làmina de quatre parells de molècules de menys d’un nanòmetre. L’estudi proporciona la primera evidència de que és possible fabricar cables superconductors moleculars a escala nanomètrica que podrien ser utilitzats per dispositius electrònics nanomètrics i en certs sistemes de transmissió d’energia.



S’ha determinat que és quasi impossible realitzar interconnexions a escala nanomètrica utilitzant conductors metàl•lics perquè la resistència augmenta conforme la mida del cable disminueix. Els nanocables s’escalfen fins el punt que es poden fondre. Aquest és el problema que ha impedit el desenvolupament de nanodispositius que resultin pràctics d’utilitzar.

Per observar la superconductivitat a aquesta escala, els científics van necessitar refredar les molècules fins a una temperatura del ordre de 260 ºC per sota zero, ja que, a temperatures més calentes redueixen l’activitat.
En estudis futurs, els científics podran posar a proba materials de diverses classes, amb la finalitat de trobar-ne algun amb el què fabricar cables nanomètrics que siguin superconductors a temperatures més altes.

La personalitat pot influir sobre l' envelliment del cervell

Un equip de psicòlegs de la Universitat de Washington en San Luis ha descobert que la personalitat i el envelliment cerebral podrien està relacionats.
Estudiant les escanejades mitjançant Ressonància Magnètica per imatges de 79 voluntaris amb edats entre 44 i 88 anys, dels que també havien proporcionat dades demogràfiques i sobre la seva personalitat, els investigadors constaten que les persones amb un nivell alt de trets de neuroticisme tenien en les regions cerebrals frontal i temporal medial volums de matèria gris menors que els de les persones sense aquest problema i a més, a diferència de les primeres, eren “concienzudas” en diverses facetes.
“Aquest és un primer pas fins a l’objectiu de determinar com la personalitat podria afectar al envelliment del cervell”, explica la psicòloga Denise Head. “ Les nostres dades mostren clarament una associació entre la personalitat i el volum cerebral, particularment en regions cerebrals associades amb el processament emocional i social. Això es podria interpretar com que la personalitat pot influir en la velocitat d’envelliment cerebral”.

També els resultats poden està subjectes a una interpretació inversa, és a dir, que potser són realment els canvis cerebrals durant l’envelliment els que influeixen sobre la personalitat.

Head va posar a proba l’ hipòtesis de que les persones amb un alt nivell de neuroticisme mostrarien al envellir un menor volum cerebral que les persones molt “concienzudas”, així com els molt extravertits, tindrien un major volum cerebral. Els resultats de l’extraversió no varen ser clars, però les dades si validen les altres dos prediccions.
Un dels primers canvis que pateix una persona afectada per Alzheimer podria estar en la personalitat. És conegut que existeixen processos degeneratius en marxa abans del diagnòstic de l’Alzheimer. Els autors del nou estudi volen saber si certs canvis subtils de personalitat podrien ser específics del sorgiment d’un quadre clínic, i seria possible predir qui patirà la malaltia basant-se en canvis de la seva personalitat.

El Bloop: un so misteriós de les profunditats de l'oceà

La imatge que publiquem és una representació visual d'un so greu i poc usual anomenat un Bloop, enregistrat l'any 1997 per micròfons de profunditat marina.

L'eix horitzontal d'aquest gràfic representa el temps de la gravació, el vertical mostra la seva freqüència tonal, i la lluminositat indica la seva intensitat.

Malgrat que els Bloops són uns dels sons més potents de qualsevol tipus gravats fins ara als oceans de la Terra, el seu origen encara és desconegut. Es va determinar que el so del Bloop es repetia vàries vegades, que s'originava al davant de la costa septentrional d'Amèrica del Sud i que era audible des de 5.000 quilòmetres de distància. Tot i que aquest so té similituds amb alguns altres vocalitzats per organismes vivents, ni tan sols una balena blava és prou gran per a cantussejar amb aquesta intensitat. Els sons apunten cap a la fascinant hipòtesi de que formes de vida encara més grans viuen amagades als foscos i inexplorats profunds oceans del nostre planeta. Però una possibilitat que excita menys la imaginació, és que aquests sons siguin el resultat d'alguna mena de creació d'icebergs. No s'han escoltat Bloops posteriors al del 1997, però s'han gravat altres sons intensos que encara no han estat identificats.

Vida més enllà...

Alejandro Jenkins, especialista en física teòrica per l’ Universitat Estatal de Florida, i Gilad Perez, teòric en l’ Institut Weizmann de Ciència a Israel, han arribat a una sorprenent conclusió sobre les lleis físiques que podrien existir en altres universos.


Les nostres vies aquí a la Terra, i tot el que veiem i coneixem del univers que ens rodeja, depenen d'un conjunt precís de condicions que fan possible que existim. Per exemple, si les forces fonamentals que donen forma a la matèria en el nostre univers estiguessin lleugerament alterades, o que el carboni, considerat un element fonamental per la vida que coneixem, no existís. Llavors, com és que existeix un equilibri tant perfecte?

La teoria de la "inflació còsmica", desenvolupada a la dècada dels 80 amb la finalitat de resoldre certs enigmes sobre l'estructura de l'univers, prediu que el nostre és només un entre els incomptables universos que sorgeixen del mateix buit primigeni. No tenim un mètode per veure aquests altres universos, encara que moltes altres prediccions de l’ inflació còsmica han sigut corroborades recentment per mesures astrofísiques.


Partint d’algunes de les idees actuals de la comunitat científica sobre la física d’altes energies, és plausible que aquests altres universos poguessin tenir cada un interaccions físiques diferents. Així que potser no hi ha cap misteri en que hàgim ocupat l’univers en el que les condicions son les adequades per fer possible la vida. Per pura estadística, entre moltíssims universos diferents, algun ha de ser apte per generar vida. Això és anàleg a com, de entre els molts planetes del nostre univers, ocupem el mon excepcional on les condicions són les adequades per l’evolució orgànica.


El objectiu dels dos teòrics, era adaptar els càlculs de les forces fonamentals amb l’objectiu de predir els efectes resultants en els possibles universos alternatius. Alguns d’aquests resultats són fàcils de predir. Per exemple, si no existís la força electromagnètica, no hi hauria àtoms ni enllaços químics. I sense gravetat, la matèria no s’hauria fusionat en planetes, estrelles i galàxies.


El més sorprenent dels resultats és que han descobert condicions que, encara que són molt diferents a les del nostre univers, si podrien permetre, al menys hipotèticament, l’existència de vida. L’aspecte que tindria aquesta vida ja és una altre història.